Cardona, al llavis una flor"
QUIM GIBERT
Barcelona, 25 de novembre de 1905, cap al tard. Els militars espanyols que han assaltat les redaccions del ¡Cu-cut! i La Veu de Catalunya fan el camí de tornada pel carrer Ferran. A l'alçada de la merceria Borràs, un grupet de saltataulells els llencen des del balcó serradures mullades. Entre els oficials rebrota novament la indignació. Tant és així, que tracten de calar foc a la merceria. Entre els dependents hi ha un jove de 15 anys, Daniel Cardona i Civit (1890-1943), que serà acomiadat ipso facto de la botiga de vetes i fils. Aquell episodi marcarà per sempre més la seva trajectòria política, que ha estat biografiada per Fermí Rubiralta i Casas amb l'aparició del llibre Daniel Cardona i Civit (Editorial Afers, 2008). També el marcaran els processos d'independència filipí i cubà. I posteriorment, el txecoeslovac i l'irlandès. En concret, tant pels fets de Pasqua de 1916 (aixecament militar a Dublin) com la mort de Terence Mc Swiney, batlle de Cork, l'octubre de 1920, després d'una heroica vaga de fam contra el domini anglès sobre l'illa. Això explica que Daniel Cardona s'emmiralli en la lluita armada i, sobretot, en la necessitat d'organitzar-se tant internament com externa. No és casual que fundi diversos grups polítics (Estat Català, La Bandera Negra, Nosaltres Sols!, Front Nacional de Catalunya) i sigui un acèrrim defensor d'una Internacional de Pobles proscrits. En aquesta línia, fa coneixences amb Eamon de Valera, màxim dirigent del Sinn Féin. Sense oblidar l'intent de convidar Gandhi a Barcelona arran del seu pas per Londres. Tampoc dubta a impulsar contactes amb el Deuxième Bureau francès a finals d'agost de 1936 i, més tard, amb els serveis secrets aliats, «als quals proposa la independència de Catalunya sota l'òrbita francesa». Així doncs, Rubiralta constata que a partir de l'etapa Cardona, el camp d'acció de l'independentisme català deixa de ser exclusivament cultural i s'obre a les idees i reptes polítics. No obstant això, el crític Lluís Bonada sosté que Daniel Cardona presentava aspectes que el feien polèmic o contradictori: «era admirat com a persona i com a polític honest, però, alhora, escarnit per il·lús i somniador; i era molt escoltat i popular per la seva ingent tasca de publicista i activista, però molt poc seguit» (El Temps, 8-7-08). És coneguda la seva amistat amb Joan Salvat-Papasseit, a qui farà costat a mesura que la salut del poeta empitjorarà. El prestigi d'home i sacrificat i generós es consolidarà exercint de batlle de Sant Just Desvern, on tenia la casa pairal, durant els anys de la guerra (1936-39). En el pròleg del llibre, Jordi Amigó i Barbeta assenyala que «Cardona tallà l'inici de la violència i evità que s'hi instaurés un cercle de venjances: la repressió del 39 no va trobar arguments sòlids i va ser limitada». El nacionalisme de Cardona i del seu principal mentor, el doctor Martí i Julià, era d'abast universal: «per a l'alliberament i la recerca del benestar col·lectiu i individual, de caire defensiu (...) de contingut antiimperialista i arrel profundament democràtica». La fermesa i transparència de Cardona el va convertir en «consciència crítica d'altres viaranys polítics menys directes». Això explica que fos crític amb el possibilisme de Francesc Macià i ERC. En aquest sentit, va rebutjar una conselleria que l'Avi li va oferir a l'hora de formar govern. Daniel Cardona contemplava com a «pitjor l'absorció que la tirania». La lectura de biografies de lluitadors incorruptibles, sovint poc conegudes, són esfereïdores. I és que Cardona ho lliurà tot en bé de l'alliberament català: treball, salut i hisenda. «Jo m'he batut per Catalunya», va deixar escrit.
ESpero que en Crom no censuri aquet escrit demostran un cop mes el seu espanyolisme.
SAlut camarades